Locus Solus es el jardín de Martial Canterel.

Estantería de la tienda del Museo Arquéologico de Creta con decenas de copias de esculturas de la cultura de las Cícladas. En la repetición reaparece el aura.

Paramorfismo generalizado producido por un objeto concentrador de miradas. Toda la escena es una confluencia de códigos activados por el objeto: visuales, gestuales, verbales y sonoros que se intercambian significados en un juego irónico o criptográfico. En general, la exposición del objeto debe tender a mostrar una cierta indiferencia hacia el conjunto de operaciones que despierta, como si pudiese ser substituido por otra cosa cualquiera, pero esta otra cosa siempre será una reminiscencia difusa. Los juegos de lenguaje tienen que aparecer casi involuntariamente, quizás inconscientemente, y deberán mantenerse siempre abiertos sin agotar nunca las significaciones del objeto. No se trata de explicitar la polisemia sino de dejar que ésta se genere tácitamente entre miradas cómplices, como quien no quiere la cosa.

La locura de la escritura paramórfica finalmente se convierte en el “locus dolus”, tragedia no aristotélica sino rousseliana: el argumento nace de las correspondencias que se van multiplicando indefinidamente. El reconocimiento trágico del héroe será sustituido por una fulguración verbal, por un vértigo sobre el abismo de las polisemias…

Toda la escena funciona como una «máquina paramórfica», los movimientos son sus activadores, ordenan las transiciones de la mirada de la misma forma que la circulación del vapor ordena las interpretaciones del Gran Vidrio. Los bailarines, como si fuesen obreros, entrarán las piezas de esta máquina, las encajarán, las permutarán y recompondrán para hacer funcionar la fábrica de argumentos. Se hace evidente que todo el espacio escénico queda sobre-codificado y que la obra se convierte en una lanzadera de asociaciones cruzadas. La máquina sémica produce moldes de significado que se irán llenando a medida que se desarrolle la obra.

Locus Solus és el jardí de Martial Canterel.

Prestatge de la botiga del Museu Arqueològic de Creta amb desenes de còpies d’escultures de la cultura de les Cíclades. Amb la repetició apareix l’aura.

Paramorfisme generalitzat produit per un objecte concentrador de mirades. Tota l’escena és una confluència de còdigs activats per un objecte: visuals, gestuals, verbals i sonors que s’intercanvien significat en un joc irònic o criptogràfic. En general, l’exposició de l’objecte ha de tendir a mostrar una certa indiferència envers el conjunt d’operacions que desperta, com si podés ser substituit  per una altra cosa qualsevol, però aquesta cosa sempre serà una reminiscència difusa. Els llocs de llenguatge han de sorgir quasi involuntàriament, potser inconscientment i s’hauran de mantenir sempre oberts sense esgotar mai les significacions de l’objecte. No es tracta d’explicitar la polissèmia sinó de permetre que aquesta es generi tàcitament entre mirades còmplices, com qui no vulgués la cosa.

La bogeria de l’escriptura paramòrfica finalment es converteix en el «locus solus», tràgedia no aristotèlica sinó rousseliana: l’argument neix de les correspondències que es multipliquen indefinidament. El reconeixement tràgic de l’heroi serà substituït per una fulguració verbal, per un vertigen sobre l’abisme de les polissèmies.

Tota l’escena funciona com una «màquina paramòrfica», els moviments són els seus activadors, ordenen les transicions de la mirada de la mateixa manera que la circulació de vapor ordena les interpretacions del Gran Vidre. Els ballarins, com si fossin obrers, entraran les peces d’aquesta màquina, les encaixaran, les permutaran i recompondran per fer funcionar la fàbrica d’arguments. Es fa evident que tot l’espai escènic queda sobre-codificat i que l’obra es converteix en una llançadora d’associacions creuades. La màquina sèmica produeix motllos de significat que s’aniran omplint mentre es desenvolupi l’obra.