Sólo algunos grabados populares se atreven a representar directamente el aspecto fálico de las formas de Montserrat y nos remiten inconscientemente a las visiones paródicas carnavalescas que perviven desde la Edad Media o a las llamas purificadoras. Si la montaña equivale al templo, las torres de piedra son los campanarios; Gaudí intentó colgar una gigantesca campana – testicular- entre las agujas de piedra.
Las torres siempre han sido una imagen rampante de la fecundidad, como destaca Bajtin de Rabelais: “Bien podría ser ella tan fea como Proserpina pero no ha de faltarle diversión con cualquier cabalgata, ¡por Diós!, así como está rodeada de monjes (…) pues solamente la sombra de un campanario de abadía es fecunda”
Només alguns gravats populars s’atreveixen a representar directament l’aspecte fàl·lic de les formes de Montserrat i ens remeten inconscientment a les visions paròdiques carnavalesques que perviuen des de l’Edat Mitjana o a les flames purificadores. Si la muntanya equival al temple, les torres de pedra són els campanars; Gaudí va intentar penjar una campana gegantina -testicular- entre les agulles de pedra.
Les torres sempre han estat una imatge rampant de la fecunditat, com destaca Bajtin de Rabelais: “Bé podria ser ella tan lletja com Proserpina però no ha de faltar-li diversió amb qualsevol cavalcada, per déu! així com està envoltada de monjos (…) doncs solament l’ombra d’un campanar d’abadia és fecunda.”